La neteja a l’antiga Roma
Roma forma part de la nostra cultura, i és per això, que cada dia podem reconèixer els costums romans en els nostres propis costums.
A l’antiga Roma, en la majoria de les cases la neteja domèstica estava a càrrec de servents, normalment esclaus. Evidentment, en els habitatges o en les botigues menys benestants els mateixos ciutadans s’encarregaven de la neteja.
Pel que fa a la neteja, cal destacar que seguim exactament els seus mateixos costums. La neteja diària era de baixa intensitat, destinada a mantenir dins d’uns límits acceptables totes les estances i/o llocs públics. D’altra banda, els romans tenien un costum higiènic molt important. El calendari romà estava ple de festivitats o celebracions (habitualment de tipus religiós), així doncs, tota festivitat religiosa anava unida a una neteja ritual, tant a les llars com als llocs públics o religiosos.
ELS ESTRIS DE NETEJA
Quant als estris per efectuar les tasques de neteja, no hi ha grans diferències amb els que utilitzem avui dia. Es feien servir escombres, draps i esponges com a material de neteja, i l’aigua i les serradures com a agents amb els quals arrossegar o dissoldre la brutícia.
Les escombres, de fulles de palmera o tiges arbustives, eren utilitzades per polir i deixar brillants els paviments de mosaic, marbre, maó i argila compactada; mentre que en els paviments no porosos, per exemple, el terra del menjador, s’utilitzaven serradures per absorbir els greixos i líquids, i si no, una bona neteja amb aigua.
Altres estris freqüents van ser les esponges, utilitzades per a netejar les columnes i les taules, però també eren emprades al lavabo, on feien la funció de paper higiènic a la romana.
En els paviments no porosos, com els dels menjadors, on queien les restes del menjar, s’utilitzaven serradures per absorbir greixos i líquids abans d’escombrar, amb aigua o sense.
Les esponges ajudaven a netejar les superfícies polides de columnes i taules, però també servien per a la higiene personal, ja que feien la funció de paper higiènic.
LES BAIETES DE L’ANTIGA ROMA
Els draps tèxtils més gruixuts i rígids els utilitzaven a la cuina per netejar-se les mans o eixugar i abrillantar els estris.
Els materials que empraven en els draps de neteja domèstica eren la llana teixida i el cànem, usat també a tall de fregall.
Els teixits més suaus, tant si eren de lli autòcton o seda importada de la Xina com de cotó importat de l’Índia (ref. de Plini el Vell), es guardaven per fer-los servir en algunes estances nobles, com les utilitzades per a la recepció de convidats, o bé en les neteges rituals més importants del calendari.
LA NETEJA DE LA ROBA EN L’ANTIGA ROMA
El problema més important de les llars era el rentatge de la roba. Es podia remullar i aclarir la roba més lleugera, però com que no es coneixia el sabó, les peces de llana i les taques més rebels eren portades a les bugaderies de l’època. Totes les ciutats de la Roma imperial tenien establiments per a la neteja de la roba, les fullonica, l’avantpassat de les bugaderies actuals, que feien servir com a detergent estrella una barreja de cendres i orins.
Si en època romana haguessin existit els anuncis de TV, la dona del futur que ens porta el detergent miraculós no vindria de gaire lluny, vindria d’Hispània. Com ja hem dit, en l’antiguitat un dels ingredients per als detergents era l’orina, i la celtibèrica era de qualitat superior, de manera que exportàvem el nostre valuós pixum en àmfores a la capital de l’imperi, on era especialment apreciat.
Aquest ingredient és ric en amoníac (ens sonen els netejadors amoniacals?) i era fermentat juntament amb cendres i calç a les piscines de les fullonica o tintoreries romanes, on els esclaus trepitjaven la barreja juntament amb les togues dels senadors i patricis per blanquejar-les.
El procés era el següent: primer es reparaven les peces i després passaven al saltus fullonici, on el detergent i l’esforç dels esclaus que trepitjaven contínuament la roba, ajudava a netejar les taques.
Posteriorment, les teles s’aclarien amb aigua de pluja a la lacuna fullonica, i s’eixugaven al sol. Si, a més, es volien blanquejar els teixits, s’usava sofre. Per acabar, els més benestants pagaven perquè les peces fossin perfumades amb substàncies aromàtiques o el que avui seria el suavitzant.
Els orins no eren només d’importació. El més normal era que a les parets externes del local hi haguessin àmfores retallades que convidaven els transeünts a desfogar-se tranquil·lament, de manera que l’orina era conduïda directament al saltus fullonici.
Però, com a anècdota realment curiosa i aplicable als temps actuals, convé comentar que l’orina va arribar a ser tan important que es va gravar amb un impost. Potser és certa o no, però hi ha una història explicada per Suetoni, segons la qual el fill de l’emperador Vespasià, Titus, li va recriminar al seu pare l’origen de l’or provinent d’aquest impost «brut». Davant d’això, l’emperador va treure un auri, el lliurà al seu fill i li va preguntar si li molestava l’olor de la moneda. Titus li va contestar que no, llavors el seu pare li va respondre: pecunia non olet (els diners no fan olor).
AIXÒ ES POT DIR QUE ÉS UNA MORALITAT TAN INTEMPORAL COM LA NETEJA
L’origen insòlit dels estris de neteja
Saps per què si tenies una escombra en l’edat mitjana et podien acusar de bruixeria? O per què la primera aspiradora no es podia entrar dins de les cases? I per què hi ha dubtes sobre l’origen espanyol del pal de fregar? Descobreix aquestes i altres dades insòlites sobre els estris de neteja que fas servir habitualment.
Les millors idees sorgeixen en els moments més insospitats. I si no, que l’hi diguin a Manuel Jalón quan va observar que afegint un pal a una baieta s’acabaria la feina de fregar de genolls per terra, o al Sr. Bissell i el seu primer prototip d’aspiradora sense electricitat amb la qual pretenia minimitzar els símptomes de la seva al·lèrgia a la pols.
Els estris que avui fem servir en la neteja de la llar i que ara ens semblen imprescindibles, són més moderns del que semblen. Alguns van néixer amb una altra finalitat aliena a la neteja, alguns s’han associat a supersticions, i d’altres, simplement, van arribar gairebé per casualitat i van acabar revolucionant el món.
L’escombra, per escombrar els mals esperits
L’existència de l’escombra ha acompanyat l’home quasi des dels temps més antics, encara que no sempre ha tingut la funció que li adjudiquem avui dia. En l’antiguitat era un instrument molt utilitzat en assumptes relacionats amb la superstició i la màgia. Amb l’escombra s’escombraven els mals divins i humans que aguaiten l’home.
Les primeres escombres consistien en una pila de branques lligada a un pal que facilitava bastant la tasca de retirar del terra tot allò que molestava. Per fabricar-les s’emprava melca d’escombra, una planta similar al blat de moro que té branques llargues i resistents.
En l’època de la caça de bruixes (entre els segles XV i XVIII) va començar a circular la idea que la dona que tingués una escombra era, tant si com no, una bruixa. La sospita venia de la creença que les malvades fetilleres les utilitzaven per amagar entre les seves branques les herbes prohibides per la Inquisició, és a dir, les que produïen al·lucinacions. Des de llavors, i per aquest motiu, es representa les bruixes com dones grans que volen en una escombra acompanyades per un gat.
No va ser fins al segle XIX quan es va fabricar la primera escombra semblant a les que fem servir en l’actualitat. Els creadors del nou disseny van ser diversos membres de la Societat Unida de Creients en la Segona Aparició de Crist, coneguts com Shakers, que van canviar la fesomia de les escombres.
El pal de fregar, un invent espanyol millorat i actualitzat sobre una pràctica de neteja de la societat americana.
A Espanya, com en la majoria de països, netejar el terra suposava un esforç enorme ple d’incomoditats, que sempre requeria agenollar-se. S’utilitzaven draps i posteriorment baietes, juntament amb la impenitent galleda metàl·lica amb aigua.
A mitjan segle XX, l’enginyer aeronàutic espanyol Manuel Jalón, en una estada als Estats Units, va poder comprovar que als hangars s’empraven uns sistemes de neteja que simplificaven el procés.
Unes tires de tela de tipus cotó subjectes a l’extrem d’un pal, que anaven esbandint en una galleda amb aigua i que després passaven per uns corrons de fusta implementats a la galleda per escórrer-les, evitaven la penosa acció de posar el genoll a terra. L’enginyer va pensar que era un senzill alliberament per a la mestressa de casa.
En tornar a Espanya, va començar a treballar en aquesta idea i preparà prototips als quals van denominar lavasuelos.
Va fer la galleda de plàstic, i els seus coneixements de tecnologia aeronàutica li van permetre fer el desenvolupament posterior i trobar la solució per escórrer la baieta i les tires de cotó d’una manera sorprenentment simplificada i amb una baixa repercussió econòmica. Convèncer el sector, habituat a altres formes de neteja obsoletes, no va ser fàcil, però la lògica i la seva practicitat es van acabar imposant, i ara tothom sap que és impensable netejar d’una altra manera.
L’èxit va ser rotund i les seves patents li van donar fama mundial, però el més important va ser alliberar les dones d’una obligació que posava seriosament en perill la seva salut, sobretot les articulacions i la columna.
Un invent especialment adaptat per simplificar la neteja a la mestressa de casa.
CRONOLOGIA D’UN INVENT: L’ASPIRADORA
L’any 1843 va néixer a Hartwick, Nova York, el seu inventor, Melville Reuben Bissell. Un empresari americà que va començar inventant una escombradora de catifes moderna.
Però els seus principis van ser uns altres. El 1862, quan era jove, va obrir una botiga amb el seu pare, a Michigan, i el 1870 en va obrir una altra de vaixella i cristalleria a Grand Rapids, Michigan.
Però després del pànic financer de 1873 i la depressió econòmica, Bissell va començar a treballar en una escombradora de catifes.
Va patentar un model amb un raspall central, rodes de goma i noves prestacions en la tecnologia de buit.
Va ser el principi d’una carrera tecnològica que avui dia suposa un segment de mercat molt important en el sector dels electrodomèstics.
La primera aspiradora portàtil
La primera aspiradora portàtil la va dissenyar James Murray (1848-1915), tot i que dir-ne portàtil no deixa de ser una ironia. Era tan gran que havia de ser traslladada per cavalls, no podia entrar als locals i necessitava molt de personal per fer-la funcionar.
Tanmateix, va ser el pilar per desenvolupar noves tecnologies basades en aquesta sobredimensionada màquina.
Cronologia i evolució de l’aspiradora.
La història de l’aspiradora Bosch (1906). Uns quants anys més tard es va patentar una versió més moderna del model d’aspiradora.
Va rebre el nom de ‘bomba de succió de pols’. Aquest equip era molt més petit que l’anterior, però tot i així pesava uns 150 quilos. No obstant això, va ser el principi dels models que ens han conduït a l’àmplia gamma que tenim avui dia.
El 1924, les aspiradores eren més petites i el seu pes permetia utilitzar-les amb menys esforç i dins d’uns cànons racionals.
El 1930 l’arribada al mercat de la primera aspiradora de plàstic va ser espectacular, amb un agressiu color vermell, i en el sector de la neteja domèstica va ser ben rebuda. Es van disparar les vendes de tal manera que va començar a ser un electrodomèstic perfecte durant la dècada de 1950.
Aquest model alliberava la dona dels forts mals d’esquena que patia fins llavors, per culpa de la neteja de la casa.
El 1979 es van ampliar les ofertes amb equips d’avantguarda tecnològica i la robòtica va començar a mostrar les seves prestacions.
Una solució adequada per a joves parelles, en què els rols de convivència han anat canviant d’una manera definitiva.
La dona s’integra al mercat laboral i això li resta temps per atendre la llar amb l’exclusivitat que abans feia. Els primers robots eren molt simples i amb prestacions molt limitades; la neteja del terra no era perfecta, les cantonades eren inaccessibles, però la tecnologia va acabar donant resposta a aquestes noves exigències.
Comença el 2000. El nou mil·lenni va desembarcar amb millores importants en el sector de l’electrodomèstic, i més específicament, de les aspiradores.
El 2002 va sortir al mercat la primera aspiradora sense cable, i va donar l’oportunitat de poder netejar amb prestacions molt millorades.